Amb poc més de vint anys, la Denise, òrfena i amb dos germans més petits a càrrec seu, arriba a París disposada a treballar a la botiga de teixits del seu oncle Baudu. Però la situació de les petites botigues de París ha canviat molt arran de l'aparició d'un gran establiment de novetats anomenat El Paradís de les Dames, propietat d?Octave Mouret, que no para de fer descomptes, ofertes i promocions per atraure les seves clientes. El seu impacte és tan gran que no només està eliminant la competència tradicional, sinó que fins i tot està transformant l?urbanisme de la capital.
En contra dels desitjos del seu oncle, la Denise entra a treballar com a aprenenta en la secció de confeccions d?El Paradís en unes condicions gairebé miserables, que tanmateix no dubta a acceptar perquè l?establiment ofereix als seus treballadors una habitació a les golfes de l?edifici i un àpat al dia, així com la remota possibilitat d'ascendir i tenir un sou.
Per a sorpresa de tothom, mentre en Mouret dirigeix el destí de les parisenques, àvides de novetats, i els comerciants del barri lluiten heroicament per sobreviure, una relació insòlita sorgirà entre aquesta empleada i el seu patró.
Publicada el 1883, El Paradís de les Dames és una de les grans novel·les d'Émile Zola. Gira a l?entorn de la inauguració a París d'una gran botiga de novetats i l?aparició d?un nou estil de consum que amenaçarà greument la supervivència del petit comerç tradicional. I, d?altra banda, és també la més optimista de les novel·les de Zola, en què les reivindicacions dels empleats acaben desencadenant millores socials.

Gervaise Macquart, que había llegado a París cargada de proyectos e ilusiones, se encuentra sola y con hijos que alimentar en uno de los barrios más pobres de la ciudad. Cuanto más intenta tirar adelante de forma honrada, lavando sin descanso ropa sucia para salir de ese lodazal de miseria, degradación y vicio, más se hunde en él y más cerca está de ser engullida por el tugurio donde hombres y mujeres se abandonan en los brazos del alcohol para desaparecer.
Pese al éxito arrollador que obtuvo cuando fue publicado en 1877, El tugurio fue muy polémico; la burguesía lo calificó de indecente y a la clase obrera le pareció insultante. Quizás lo escandaloso realmente fue que, como dice Maria Aguilera en el prólogo de esta edición, la obra maestra de Émile Zola causa «la inefable sensación de que no es literatura, sino realidad».

Zola centró en Les Halles, el Mercado Central de París –«una tímida revelación del siglo xx»–, la acción de la tercera novela del ciclo de Los Rougon-Macquart. En ella Lisa, una Macquart, próspera y rolliza propietaria de una charcutería, hospeda inopinadamente a su cuñado Florent, prófugo del penal de Cayena, convicto por sus actividades republicanas. El vientre de París (1873) combina la visión exuberante de un «París atiborrado», con mil olores y colores, con una trama de noble ingenuidad revolucionaria, traicionada por las intrigas y bribonadas de «las personas decentes».

A los veintiocho años, la lectura de La comedia humana condujo a Émile Zola a concebir el proyecto del ciclo novelístico de Los Rougon-Macquart iniciándolo con dos novelas: La fortuna de los Rougon y La jauría. En esta última, ambientada en el París de la revolución urbanística del barón Haussmann, Aristide Rougon triunfa en la especulación inmobiliaria y su hijo Maxime, un joven Narciso, se convierte en un galán de moda. A su lado, sólo Renée, la madrastra de Maxime, que revive en sus amores incestuosos la tragedia de Fedra, comprenderá el mito del dinero y su cáustico efecto de hastío y deshumanización.

En 1871 Zola inició la magnífica saga de Los Rougon- Macquart. La primera de las novelas establece los orígenes de la familia, la rama legítima (los Rougon) y la ilegítima (los Macquart), en una pequeña ciudad provenzal, Plassans, inspirada en Aix-en-Provence. Los preparativos del golpe de Estado de Luis Napoleón y su victoria final sirven de medio para las ambiciones y el ascenso de los Rougon y suponen el silenciamiento de los Macquart, uno de cuyos miembros, el joven e idealista Silvére, es el único en guardar fidelidad a la República.

Atacada brutalment a l’època per la seva indecència, La taverna descriu, en paraules de l’autor, «l’ensorrament fatal d’una família obrera dins del medi corromput dels nostres barris pobres». Al París del luxe i la disbauxa, que és també el París de la gana i la misèria, hi trobem Gervaise Macquart, una planxadora vinguda de la Provença que només desitja pujar honestament els seus fills i fer una vida normal. Però l’ambient implacable de les zones més humils de la ciutat, simbolitzat pels alambins de les tavernes -vertaderes màquines d’alcoholitzar-, engoleix tothom sense contemplacions, de manera que li és gairebé impossible lluitar contra l’ebrietat i la deixadesa persistents i contra la mesquinesa de l’entorn.