Josep Aragay i Blanchar (Barcelona, 1889 - Breda, 1973) va ser dibuixant, pintor i ceramista, però també destacà com a teoritzador del Noucentisme amb la publicació d'articles, conferències, assaigs i crítiques d'art. Si bé no fou un autor prolífic en el món de les lletres, alguns dels seus textos com La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat (1916) i, sobretot, El Nacionalisme de l'Art (1920) esdevindrien programàtics i sempre envoltats de polèmica. Aragay va publicar a Vell i Nou, La Revista, La Publicitat, La Veu de Catalunya o Mirador amb la voluntat d'infondre els valors ètics i estètics del classicisme a casa nostra. També es dedicà a combatre els artistes de la generació anterior -modernistes, romàntics i acadèmics- i els pintors d'avantguarda -futuristes i cubistes-, cosa que el posicionà com un dels autors més bel·ligerants del Noucentisme. Xavier Castanyer ha recuperat una trentena de textos 'de combat' publicats entre 1915 i 1934, que s'ha encarregat d'analitzar i de posar en context en el marc general de l'art català contemporani i del període del Noucentisme en particular. Els articles han estat reproduïts en una segona part del llibre amb l'objectiu de posar l'obra teòrica d'Aragay a l'abast del lector.

2A EDICIÓ «ENFRONTAR-NOS A LA FOSCOR DELS DIUMENGES A LA TARDA, ALS "HO SENTO, JA HE QUEDAT", A LA VERGONYA DE DEMANAR TAULA PER A UN, O D'ANAR AL CINE SOL, A LES MIRADES COMPASSIVES DELS ALTRES, A LES PARELLES ENAMORADES QUE ES MULTIPLIQUEN AL TEU VOLTANT I ES MOSTREN MÉS AFECTUOSES QUE MAI, MÉS FELICES, MÉS SOMRIENTS... DE SOBTE, EL TEU CERVELL NOMÉS VEU TOT EL QUE VOL TANT I NO ACONSEGUEIX TENIR, TOT EL QUE HA PERDUT.» En el món actual, i sobretot a partir d'una determinada edat, sembla que la solitud s'entén com un fracàs: estar solter, divorciat o separat són situacions que cal evitar, o que hem de superar com més aviat millor. Però en realitat, saber estar sol és indispensable i un signe d'autèntica maduresa, d'autonomia i de riquesa personal. Silvia Congost, una de les psicòlogues més reconegudes del nostre país, ens convida a perdre la por a la solitud. Aprendre a escoltar-nos, a dialogar amb les nostres pors i a calmar-les és el camí que ens porta a tenir una existència plena i sense imposicions socials. _A soles_ és l'oportunitat d'un aprenentatge que, si el sabem aprofitar, ens servirà per a tota la nostra vida.

Enric Lee, més conegut com a Enric el Verd perquè de petit sempre anava vestit d’aquest color, és un jove orfe de pare que, amb el suport d’una mare abnegada, decideix acomplir la sempre difícil tasca d’esdevenir un pintor cèlebre en una època de grans canvis polítics i socials. Però, tot i els seus inicis prometedors, un seguit de circumstàncies adverses fan que el desig inicial vagi a mal borràs, perquè els homes, esclaus de la vanitat, estan sotmesos tothora als tombs inescrutables de la fortuna. Novel·la de formació que se sol comparar sovint al Wilhelm Meister de Goethe, Enric el Verd és indiscutiblement un dels cims de la literatura suïssa.

La violència i l?assetjament sexuals estan lligats a una certa manera d?exercir el poder. Més enllà dels efectes de l?educació i la cultura per combatre-ho, les lleis i les polítiques públiques hi haurien d?intervenir de forma urgent i radical. Encara hi ha massa escletxes, en tots els àmbits, que permeten que aquests abusos proliferin. En aquest assaig de filosofia moral, Nussbaum analitza i denuncia la supèrbia d?individus i d?estructures de poder (ja siguin de l?entorn judicial, de les arts o de l?esport) que perpetuen comportaments injustificables i denigrants, emparats per la força dels diners.
Baluards de supèrbia condemna la cultura del poder masculí que continua protegint els abusadors. Bandejant el ressentiment i encoratjant la generositat, anima les víctimes que expliquin les seves històries, i insta les institucions que apliquin reformes justes i adequades perquè es doni un ple reconeixement a la dignitat, que ha de ser igual per a totes les persones.

El psiquiatre Francesc Tosquelles llegeix el poema «In memoriam» de Gabriel Ferrater i en fa una interpretació possible: un examen minuciós
que li permet il·lustrar el que anomenem la «funció poètica» del llenguatge. La seva aproximació no és ni la d?un lingüista ni la d?un crític literari, sinó la d?un psicoterapeuta que para atenció al discurs de l?altre i cerca en aquesta escolta que el mateix llenguatge reveli «una altra cosa» en la qual qui parla es pugui reconèixer. La singularitat de la lectura de Tosquelles i la força de l?obra de Ferrater conflueixen en aquest volum per oferir-nos un diàleg original i obert, extraordinàriament suggestiu, en el qual la poesia apareix en la seva essència oral, fluint com flueix la veu en una sessió de psicoteràpia. I així descobrim que el llenguatge pot adoptar una altra lògica; una lògica pròpia de cada subjecte i que es mostra
a través del treball de la paraula.

Un intens drama rural situat en un fiord remot en la costa oest d'Islàndia, per un dels principals autors contemporanis en llengua portuguesa.
Halla, una nena de 12 anys, continua tenint present la seva germana bessona. A tothora imagina el seu cos plantat sota terra, en metamorfosi, donant estranys fruits. En aquest món estrany apareix Einar, un noi més gran que ella, tanoca i brutal, que la deixa embarassada. Junts afrontaran les conseqüències en ser Halla expulsada de casa, malgrat l'oposició del seu feble pare. Els acollirà Steindór, un clergue culte que amaga un crim del qual Einar va ser víctima.
Al fiord remot de Bilduladur arriba una rancuniosa tieta de Halla per fer-se càrrec de la família. Iniciarà una relació amorosa amb el clergue que conduirà al descobriment del crim i a un final tràgic, just i poètic.
La història d'una nena que, malgrat viure experiències terriblement dures, no desisteix de l'imperatiu poètic i vital de construir un món que la durà a un final catàrtic i alliberador.

Margarida Ramond és una jove francesa de bona família que passa l'estiu deixant-se festejar en el luxós hotel Palace, de Mürren, un pintoresc poble penjat sobre l'abisme, als Alps suïssos. Ella dubta entre el peculiar tennista japonès, Johasito Yoka, afalagador, divertit, energètic, i un tal Josep Ferrer, un tímid català que experimenta una intensa fascinació pels cims mítics del Cerví, la Jungfrau o el Breithorn.
Però la riallera Mademoiselle Ramond no és l'única que dubta. El català es debat entre el risc de deixar-se seduir pel dolç encant de la noia o emprendre la perillosa conquesta de les neus perpètues.
Una bellesa o una altra. Gràcia o magnificència. Frivolitat o tragèdia.
Aquest tercer llibre d'Aurora Bertrana tanca la Trilogia dels Viatges. A Edelweiss trobem la millor escriptora de viatges en la literatura catalana. Aquest cop el text no és la narració personal i antropològica de Paradisos oceànics, ni al crònica periodística d'El Marroc sensual, sinó que descobrim la primera novel·la de l'autora, exactament la història que va desvetllar la seva vocació literària. A Edelweiss la prosa intensa i colorista d'Aurora Bertrana es posa al servei d'una història on conflueixen bellesa i tragèdia, aconseguint una descripció corprenedora dels Alps suïssos.

Una història d'aventures reals i que alhora fa de guia de la costa catalana.
L'escriptor i periodista Daniel Romaní va recórrer l'estiu del 2021 el litoral català, del Delta de l'Ebre al Cap de Creus, amb patí de vela. En aquest llibre explica la ruta que va fer per badies, penya-segats, desembocadures, platges i cales, i per les poblacions costaneres, amb aquest extraordinari catamarà inventat a Catalunya fa un segle, que no té timó i es governa desplaçant el propi cos.
Amb el seu estil amè i molt personal, Romaní narra amb detall les seves vivències i dona veu als qui el van acompanyar -des de terra o navegant-, i que van contribuir decisivament a l'èxit de la travessa i a fer-la encara més apassionant.

Pier Paolo Pasolini és un dels creadors més personals i polèmics de la cultura europea de la segona meitat del segle XX, que va alçar la veu per denunciar la violència i l?empobriment espiritual inherents al capitalisme de consum. Reivindicava un teatre d'idees, compromès i poètic, en què tot el pes recaigués en el llenguatge.
Presentem aquí les obres Orgia i Porquera, on hi trobem algunes de les preocupacions més rellevants que van recórrer la seva obra i la seva vida, com la qüestió de la diferència o la crítica als totalitarismes, acompanyades del Manifest per a un nou teatre.

Són compatibles la llibertat estètica i el compromís polític? McEwan hi reflexiona a partir d'Orwell i Camus.

El 1940 George Orwell va publicar l’assaig «Dins la balena», en què es preguntava com poden conjugar els escriptors la llibertat estètica i el compromís polític. Són compatibles? Té sentit exigir a un creador que denunciï en les seves obres les injustícies del món? Anys més tard, el 1957, Albert Camus –un altre heterodox antitotalitarireflexionava encara sobre el mateix tema.

Avui, en un context d’incertesa, Ian McEwan aborda la qüestió a partir d’aquests dos il·lustres predecessors: les seves idees continuen interpel·lant-nos i ens ajuden a veure-hi més clar.