El sentido de composición de Mann, su uso del espacio, sus elegantes movimientos de cámara, devuelven a la vida un antiguo tapiz, donde la transformación de un simple hombre en leyenda se convierte casi en una experiencia mística. El Cid es, sin duda, una de las películas épicas más grande jamás filmada.

Us presentem un recull de seixanta-cinc melodies escrites per l?autor per a ser interpretades amb dolçaina a una o dues veus i per a ser tocades en les manifestacions festives de la ciutat de Morella: retaules, cercaviles, etc. Han estat escrites entre 1980 i el maig de 2020. La pandèmia i el subsegüent confinament, que, a més del patiment i la preocupació, ens van regalar bona cosa de temps lliure, han servit per acabar-ne i completar-ne algunes i fer-ne alguna de nova. S?han interpretat, moltes per primera volta, al balcó de casa ?no podíem eixir? uns minuts abans de les vuit de la tarda justet al punt de l?aplaudiment veïnal, des del 16 de març fins al 2 de maig, sense repetir-ne cap. Algunes d?aquestes melodies ja són de domini públic, com El carrer de les Calçades, que ja sona per tot el País Valencià, La plaça de la Font, dedicada per l?autor als dolçainers de Vilafamés, i altres que ja fa temps que interpreten els dolçainers de Morella, entre elles una que tenen dedicada i que porta per títol Gaiteros de Morella. La intenció és deixar constància escrita d?un conjunt de tonades dolçaineres que ja fa temps que sonen i altres que no s?han sentit mai, perquè puguen interpretar-se en l?àmbit de la música festiva popular. També es pretén donar una certa continuïtat a l?estil dels dolçainers de Morella, atés que en algunes de les melodies es refan fragments que l?autor recorda de menut, quan sentia tocar les cercaviles a Elías Royo Garrafa.

La primavera del 2020 quedarà per sempre allotjada a la nostra memòria com aquells dies en què el temps, el món, es van aturar. De sobte, ens sentírem més vulnerables que mai, amb la irrupció d?una epidèmia que arribà a les nostres vides com un malson. Manual de supervivència ens transporta a eixes setmanes que ens van impactar tant, fins a l?extrem d?obligar-nos a una reubicació forçosa, situant-nos davant l?espill de la pròpia fragilitat.
Amb una estructura semblant a la d?un diari, el llibre conté una cinquantena de posts, penjats per l?autor a les xarxes socials cadascun dels dies de confinament. Antoni Picazo ens fa partícips de les seues reflexions personals, i de les sensacions i els sentiments experimentats pels efectes tràgics de la pandèmia. Però també de tots aquells valors que ens reforcen com a humanitat, com la capacitat de treball i sacrifici, la solidaritat, l?empatia, el sentiment de tendresa; encarnats pels professionals de tots aquells serveis essencials, en especial els sanitaris, que van actuar com una mena de xarxa de protecció col·lectiva

?Al segle xviii l?alimentació a bord en les llargues travessies marítimes va constituir un dels majors desafiaments als quals es van enfrontar els mariners de tota una època, que van suportar una dieta monòtona basada en aliments peribles conservats de forma rudimentària. No obstant això, si observem amb deteniment els queviures que s?embarcaven, a més dels habituals salaons, descobrim productes frescos i de temporada, animals vius per consumir durant la travessia i conserves de carn, peix i verdures en oli i escabetx. L?ús de cítrics, cereals, hortalisses i llegums, amb l?oli d?oliva com a greix principal; el consum de peix fresc capturat en la travessia, o l?ús de l?all, la ceba o el pimentó roig, van convertir almenys els vaixells de l?Armada espanyola i els mercants de la Carrera d?Índies en precedents i paradigmes de la cuina sostenible i la dieta mediterrània. Aquest llibre inclou receptes i explica les característiques de la cuina a bord en l?època dels grans velers, les seues singularitats i els seus problemes. En aquest sentit, relata la gesta que va suposar alimentar els navegants i preservar-ne la salut durant les travessies marítimes de l?anomenat Segle de les Llums. Analitza per primera vegada, més enllà de les adversitats i mancances que va mostrar aquest tipus d?alimentació, la seua estreta relació amb la dieta mediterrània i la cuina sostenible.

?Escrivíem amb ploma i en cada pupitre hi havia un tinter?, ?Pujàvem ordenadament a les classes, on ens esperava el caliu de l?estufa de llenya?, ?Aquell parvulari no tenia ni serveis i fèiem les nostres necessitats al solar del davant?, ?Recordo el gust del fluor que glopejàvem setmanalment?, ?L?escola és més que mai una finestra oberta al món?, ?A l?escola hem après les normes del joc de la vida?? Són petits fragments de la història escolar dels darrers setanta anys, a Alcanar i a les Cases d?Alcanar, extrets de les ?més de cent? cròniques que, responent a la invitació de Joan-Josep Sancho, han escrit un centenar de persones, d?entre 22 i 77 anys, pertanyents a tots els sectors i centres educatius del municipi. Rememorareu les acadèmies Almi i Montserrat o qui era sor Pura, don Félix o la senyora Gertrudis. Llegireu sobre la creació de l?institut canareu i reviureu la primera vaga d?alumnes l?any 1977, la visita de la bruixa Nicotina a les Cases el 1983, l?homenatge a Xesco Boix el 1984 o els primers carnestoltes escolars pels carrers del poble. Però, sobretot, hi trobareu molta emotivitat, gratitud, anècdotes simpàtiques, referents, respecte, reconeixement, diversitat? L?obra inclou un bon grapat de fotografies de diferents èpoques, que li aporten un irrefutable valor testimonial. Aquest recull de relats, indubtablement, contribueix a preservar i a difondre una part de la nostra memòria col·lectiva.

De què serveixen les presons? Són centres de reinserció o de càstig? No expressen també els conflictes i les diferències socials, on els més marginats són també els més empresonats? És possible abolir les presons com defensava el filòsof Michel Foucault o l?activista Angela Davis? No hi ha alternativa a la privació de llibertat?? Aquestes i altres qüestions són les que es plantegen a Crims (L?herència Hamlet). L?obra ens presenta la història de la danesa Birthe Larsen, empresonada i criminal per accident. Birthe, però, ha sigut elegida per representar, amb els companys de la presó, una obra desconeguda de la famosa autora Karen Blixen (Memòries d?Àfrica). Una obra que, escrita durant l?ocupació nazi, tracta del regnat de Fortimbràs, l?hereu escollit pel príncep Hamlet per succeir-lo en el tron de Dinamarca, i en la qual es presenta la figura de Judit Christensen que va matar el vell tirà. D?aquesta manera, se?ns hi confronta a un joc de miralls i metaficcions entre passat i actualitat, entre l?assassina mítica i la criminal empresonada per acabar amb l?abusador de la filla de dotze anys. I per què una es considerada una heroïna i l?altra rep la recusació social i la privació de llibertat?

Quim Giró recrea en fotografies en blanc i negre l’explosió dels colors. Ho fa per donar-li tota la transcendència que mereix la lleugeresa. Com si la lleugeresa no fos allò senzill, sinó la complexitat a la qual s’arriba després d’un recorregut. I a les Terres de l’Ebre aquesta lleugeresa és pura precisament perquè no té l’arrogància de pensar-se important. Així, aquest fotògraf ha decidit obviar el color per no morir d’excés. Deixar la natura sense els seus colors fixa aquest àlbum en la permanència documental, com si, en aquest cas, no fos important el patrimoni o el paisatge, sinó només la figura humana que li atorga virtut. Com si l’escenari sense animació no tingués valor.

Els versos escrits en el poemari Xaman ens retrotrauen a l’essència primordial de l’ésser humà, la seua relació amb la natura i amb altres éssers humans. La nit ancestral, el misteri del foc, el do de la paraula i el so prenen un sentit de percussió sonora que s’endinsa en els ritmes primigenis. (…) El poemari és un recorregut vital de l’existència humana al llarg del temps. Els sons colpegen les ossades, expressen el fred, la calor del foc o el misteri de la foscor de la cova. És també el vaivé del brunzit hipnòtic que ens transporta a eixe altre món màgic: l’espai i el temps del xaman, del trànsit que connectava homes i dones amb la natura, principi i fi de la seua supervivència.

El carrer era de terra està ambientada al Barranquet, un carrer molt antic de Vila-real. És, encara ara, el que separa el poble del Bario, el Barri de l?Hospital. En un extrem del carrer, just on hi havia uns ponts per a creuar si baixava aigua, estava, fins que el van tancar en els temps de postguerra, l?hospital més antic de tot el País Valencià. El va fundar el mateix Jaume I. A l?altre extrem del carrer hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, que ara és la de la policia local, els policeros, com els anomenen afectuosament els vilatans. Cadascun dels personatges principals arriba a viure allà després d?una història personal pròpia. De la mateixa manera que passa en qualsevol carrer dels nostres pobles. Un bon dia, les persones, les famílies, hi arriben, s?hi instal·len i, poc després, ja són d?allà. De tota la vida. Aproximadament a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, les vides d?alguns veïns del carrer es creuaran i donaran origen a una sèrie d?esdeveniments, moguts per les grans forces que impulsen les persones a fer el que fan: l?amor, l?ambició, l?odi, la venjança, la cobdícia? Les mateixes passions que han mogut la Humanitat des dels seus inicis. El carrer serà testimoni d?uns fets que basteixen una història apassionant.

L?any 2020 no ha estat un bon any per a una humanitat afectada per una pandèmia i permanentment abocada a una crisi climàtica. Com diu un vers del poemari, «Allò que menys t?esperes et venç». Cossos afeblits està construït des del pensament que la manca de voluntat i consciència ens debilita. No aprenem del passat perquè no volem recordar ni reparar. La memòria ens porta més aviat a la venjança que al perdó. No hi ha bondat; la por i la brutalitat se?ns presenten amb mil cares diferents: desallotjaments amb càrregues policials de famílies que viuen en la precarietat; una justícia que no mereix confiança; un nen sirià bressat en una platja turca per un onatge que ens posa en evidència. No tenim cura de l?altre, ni de nosaltres mateixos ni del món.
En la poesia l?autor cerca refugi per intentar entendre, i també la calma per resistir. Malauradament, ens acostumem a tot, convertint-nos en éssers indiferents.