En Justí Tant-se-val és un mosso d’hostal despert i eixerit que veu transformada la vida que duu en el poble de Vilavent per l’arribada de Lluïsa de Marival, una noia de família noble el pare de la qual, condemnat a la guillotina, està empresonat en una sinistra masmorra de la França revolucionària. En Justí, enamorat de la jove, mou cel i terra i viu una pila d’aventures increïbles en el país veí (fins i tot s’entrevista amb Robespierre!) per tal de salvar el pare de la noia. La superació de la pèrdua dels éssers estimats, l’enlluernament dels primers amors, el desig impertorbable de justícia i, sobretot, la capacitat de sacrifici per assolir un ideal, per més inversemblant que sigui, continuen fent d’aquesta novel·la un veritable estímul per no deixar de fer allò en què creiem.

Un esclau de Kentucky, anomenat Tom, és venut a un traficant per saldar els deutes contrets pel seu amo, que, malgrat tot, l’ha tractat prou bé mentre ha estat a les seves mans. Contràriament al que fan altres esclaus, que intenten aconseguir la llibertat per tots els mitjans que tenen a l’abast, en Tom decideix acceptar el seu destí injust. Després de diverses adversitats, va a parar a la plantació de cotó d’en Simon Legree, un hisendat cruel i inhumà. Però la fe, la integritat i l’honradesa sempre triomfen, com ho demostra aquesta gran novel·la, que és considerada un símbol de la llibertat i de la igualtat entre els éssers humans, i també un model de protesta contra la discriminació quan el poder actua de manera infame.

Menip de Gàdara, el filòsof cínic, atordit per la munió d’escoles filosòfiques que es contradiuen entre elles i fart de tanta vèrbola arrogant, decideix, d’una banda, pujar al cel per esbrinar —amb un socarrimat Empèdocles com a guia— l’estructura del cosmos i les causes dels fenòmens de la natura; i, de l’altra, baixar a l’Hades per preguntar a Tirèsias sobre la millor manera de viure. En els dos divertidíssims diàlegs que conformen aquest volum, Llucià ens fa veure, darrere la màscara de la paròdia, la crua realitat de les accions dels homes, actors de pacotilla que fan el seu trist paper en el teatre de la vida sense tenir en compte que la mort ens iguala a t

Dividits en tres parts i publicats separadament a l’origen (el 1940, el 1944 i el 1955), els Diaris de bord constitueixen un prodigiós itinerari poètic que ens permet conèixer la complexa condició de l’expatriat i la seva particular visió d’una de les èpoques més atziagues de la història recent. La metàfora de la navegació suggerida pel títol serveix a l’autor per recórrer els principals esdeveniments del seu temps i del seu poble: la dictadura militar en vigílies de la Segona Guerra Mundial, el dolor de l’exili durant l’ocupació nazi de Grècia, i el difícil procés de descolonització de Xipre. Aquest llibre és indubtablement una mostra excel·lent de la millor poesia del segle XX.

La Ilíada és el poema èpic més antic de la literatura grega i l’obra principal que va conformar la identitat dels grecs com a poble. Al costat de l’Odissea, ha influït decisivament, al llarg dels segles, en la cultura occidental. La ira d’Aquil·leu contra Agamèmnon, els combats acarnissats entre aqueus i troians, la darrera trobada d’Hèctor i Andròmaca, els enganys i les ingerències dels déus, la mort de Pàtrocle o la compassió del victoriós Aquil·leu davant les súpliques del vell Príam són alguns dels episodis més impressionants i inoblidables de la guerra de Troia que han acompanyat els lectors —i els oients— de totes les èpoques, i que trobareu en aquest volum gràcies a l’esplèndida traducció de Montserrat Ros.

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques...

El Pantxatantra («Cinc tractats sobre l’art del bon govern»), l’obra més universal de la literatura índia i un dels grans clàssics de tots els temps, representa per si sol tot un gènere, el de la faula. Com es pot perdre fàcilment allò que s’ha guanyat, com es poden obtenir els amics de debò, com cal actuar d’acord amb les circumstàncies, què han de fer els polítics íntegres amb els mals consellers... Vet aquí, entre moltes altres, algunes de les qüestions que han preocupat sempre la humanitat i que són bellament aclarides en aquest llibre, les delicioses històries d’animals del qual ens confirmen que la saviesa és molt antiga i ve d’Orient, però també que passen els segles i el món, en el fons, no ha canviat gaire.

«Escriba otra novela menos cargada de especias y yo le prometo editarla…» Amb aquests mots Puig i Ferreter rebutjava publicar aquesta «novel·la de mals costums», retrat viu dels baixos fons de la Barcelona de l’any 1910, en especial del Districte Cinquè. Lloada per Rafael Tasis com una de les primeres obres de qualitat —amb la Vida privada de Sagarra— d’ocupar-se dels barris innobles de la ciutat, aquest debut novel·lístic de Josep Maria Francès va ser rebut amb recel per alguns, que li retreien els «quadres atrevits i irreals» i unes «innecessàries faltes al bon gust». Però justament això és el que dota aquest llibre singular d’un sabor que el lector contemporani, sens dubte, sabrà apreciar.

Juli Cèsar, Sòcrates, Lao Tse, Giordano Bruno, Francis Bacon o el Buda són alguns dels personatges històrics que apareixen en les narracions i els poemes que donen forma a aquest llibre extraordinari. La imaginació desbordant de Bertolt Brecht ens els presenta en unes situacions insòlites i de vegades despietades, i la pretesa heterogeneïtat del conjunt esdevé en realitat una mostra inequívoca de la complexitat del nostre comportament, dels atzars que ens acompanyen i de la insignificança de les accions humanes. No és gens casual, doncs, que les Històries de calendari siguin una de les obres més reeditades de les lletres alemanyes del segle XX.

Només un enginy inspirat i atrevit com el de Poe podia concebre una elaborada cosmogonia —un dels gèneres més antics que existeixen— en ple segle XIX, incorporant-hi, no cal dir-ho, els coneixements científics vigents al seu temps, però amanits amb una intuïció fora mida. Les observacions sobre els planetes, els astres, les nebuloses, en definitiva, sobre tot el que conforma l’Univers, sedueixen el lector pel seu interès i la seva varietat. Aquest volum inclou, a tall d’introducció, unes pàgines que Paul Valéry va dedicar a Eureka i que, segons Julio Cortázar, són «les millors pàgines que s’han escrit mai sobre aquest llibre».