Rebecca Solnit (1961) es una de las pensadoras más originales e independientes de nuestra época. Combina en sus obras una rara capacidad de penetración, una sólida formación vital y académica, y un firme compromiso con los derechos humanos, especialmente los de las mujeres, así como con el planeta. Ensamblada en torno a vivencias, experiencias y lecturas personales, Una guía sobre el arte de perderse es una reflexión, a la vez que una llamada, a explorar sin temor, a la vez que con plena conciencia, los territorios limítrofes de nuestro pensamiento y de nuestras existencias. Siendo la voluntad de "perderse" una disposición a estar abierto, a recibir, Solnit nos invita en esta obra a aventurarnos en ámbitos nuevos o distintos, a fin de cosechar experiencias de las que siempre hemos de salir renovados y enriquecidos.

NOVETAT DE MAIG L'any 1936 un escriptor va plantar rosers. L'escriptor és George Orwell i, al llarg del llibre, Rebecca Solnit trena alhora una mena de biografia i una reflexió sorprenent sobre l'època tèrbola que li va tocar viure. Amb les experiències viscudes a la Guerra Civil Espanyola i l'escriptura d'Homenatge a Catalunya, Orwell es va convertir en un escriptor eminentment polític, de gran intuïció i amb una profunda comprensió dels perillosos processos globals que s'acostaven. RESSEGUINT LA PASSIÓ D'ORWELL PER LA JARDINERIA I EL MÓN NATURAL, SOLNIT VA ENFILANT REFLEXIONS CREATIVES SOBRE EL XOC ENTRE L'INDIVIDU I ELS GOVERNS D'ESPERIT TOTALITARI, SOBRE LA LLUITA PER LA JUSTÍCIA I LA VERITAT SOCIALS, SOBRE EL VALOR DELS ENTRETENIMENTS INTRANSCENDENTS DE LA VIDA DIÀRIA, SOBRE LES EXISTÈNCIES ESCLAFADES PER STALIN, L'ECONOMIA O EL COLONIALISME, I TAMBÉ SOBRE L'ALEGRIA VITAL, L'ESPERANÇA I ELS IDEALS. «Orwell va denunciar, com ningú més, la manera com el totalitarisme constitueix un perill, no només per a la llibertat i els drets humans, sinó per al llenguatge i la consciència (...) i el seu darrer llibre [1984] encén un llum d'alerta i projecta una ombra sobre el present.» TRADUCCIÓ D'ALEXANDRE GOMBAU I ARNAU

«TOTES I CADASCUNA DE LES FRASES SÓN EXQUISIDES.» _- VULTURE_ Rebecca Solnit mira enrere i rememora els seus anys de lluita i compromís. Recorda la seva joventut en un barri marginal de San Francisco, quan la violència de gènere era habitual, i els seus anys de formació com a escriptora i feminista, en una societat que excloïa la veu de les dones en la vida cultural. I explora quines forces i quins camins la van ajudar a alliberar-se: la guia constant dels llibres; la comunitat gai, que renovava aleshores els models de gènere i família; i el seu descobriment dels vastos paisatges de l'Oest americà. «He voltat per l'Oest americà, he dormit en prats de muntanya, en deserts, al fons de congostos, a les ribes de grans rius del sud-oest i a l'Àrtic, he recorregut amb un vehicle llargues distàncies tota sola, he vagarejat de nit per moltes ciutats i alguns indrets rurals, m'he ajuntat amb rebels, he bloquejat carrers, he conegut herois i heroïnes, he escrit llibres, he encoratjat activistes, he trobat les amistats i les converses que somiava tenir quan era més jove, sempre he defensat el que considerava important, he viscut prou temps per veure una sèrie de transformacions al llarg dels anys que eren esfereïdores si es tractava del canvi climàtic i a vegades estimulants si es tractava de política cultural. D'altra banda, puc dir sense por d'equivocar- me que jo també estic ferida i formo part d'una societat que malfereix tothom, i en particular les dones.»

Solnit nos ofrece un nuevo e indispensable repertorio de ensayos que analizan diferentes cuestiones como por qué la historia del silencio está indisolublemente ligada a la historia de la mujer, o por qué los niños de cinco años prefieren prescindir de los juguetes rosas, y enumera ochenta libros que ninguna mujer debería leer. También escribe sobre hombres que son feministas y hombres que son violadores, rehuyendo cualquier tipo de pensamiento estereotipado. En esta nueva colección de textos, Solnit continúa su exploración de las relaciones de género actuales con su habitual astucia y humor. La madre de todas las preguntas es un libro importante y alentador desde la perspectiva decididamente feminista de la autora de Los hombres me explican cosas, sobre y para todos los que cuestionan las identidades de género y abogan por un mundo más libre. Sus escritos, cargados de inteligencia y fuerza, hablan del derecho a no responder lo que no queremos, del silencio impuesto a las mujeres durante siglos, de las mujeres que se niegan a ser silenciadas, de las violaciones y la violencia misógina, o incluso de los referentes masculinos en el canon literario occidental, desde una perspectiva de género.

Después de un desastre, sea provocado por el hombre o por la naturaleza, ¿se vuelven las personas más altruistas, ingeniosas y valientes? ¿Qué hace que las nuevas comunidades y los nuevos propósitos que surgen entre las ruinas y las crisis sean tan felices? Y ¿qué revela esta alegría sobre los deseos y posibilidades sociales normalmente insatisfechos? Solnit explora este fenómeno, observando grandes calamidades como el terremoto de 1906 en San Francisco, la explosión de 1917 que destruyó Halifax, el terremoto de la Ciudad de México de 1985, el 11-S en Nueva York y el huracán Katrina en Nueva Orleans. Lo más sorprendente sobre los desastres no es que tanta gente esté a la altura de las circunstancias, sino que lo haga con alegría.
Un paraíso en el infierno es una investigación sobre los momentos de altruismo, ingenio y generosidad que surgen en medio del dolor y la catástrofe.

Escrito como una serie de ensayos autobiográficos, ‘Una guía sobre el arte de perderse’ se basa en momentos y relaciones emblemáticos en la vida de Rebecca Solnit para explorar la incertidumbre, la confianza, la pérdida, la memoria, el deseo y los lugares. Si bien es profundamente personal, sus propias historias se vinculan con historias más grandes, desde narraciones en cautiverio de los primeros estadounidenses hasta el uso del color azul en la pintura renacentista, sin mencionar los encuentros con tortugas, monjes, punk rockers, montañas, desiertos y la película Vértigo. El resultado es un viaje de descubrimiento distintivo y estimulante.Bellamente escrito, este libro combina memorias, historia y filosofía, arrojando una nueva y brillante luz sobre la forma en que vivimos ahora.

Rebecca Solnit participa en una tertúlia sobre política. El moderador li demana, sense venir al cas, per què ella no té fills. L'autora evita respondre: està aquí per parlar dels seus llibres, no dels fills que no ha tingut; però ell insisteix fins a acorralar-la. Anys després, Solnit imparteix una conferència sobre l'obra de Virginia Woolf. En el torn de preguntes sembla que el que interessa a la majoria del públic és les raons per les quals Woolf no va tenir fills. Solnit aconsegueix, amb dificultat, canviar de tema. «Al cap i a la fi, molta gent té fills, i només una persona ha escrit Al far i Tres guinees, i estàvem parlant de Woolf per aquests darrers motius.» La reflexió sobre què hi ha darrera d'aquest qüestionament, que no es faria mai a un home, dona títol al llibre, La mare de totes les preguntes. Els textos de Rebecca Solnit estan carregats d'intel·ligència i força, ja sigui per parlar del dret a no respondre el que no volem, del silenci imposat a les dones durant segles, de les violacions i la violència misògina, o fins i tot per discutir des d'una visió de gènere els referents literaris del cànon occidental. «Hi ha una nova revolució feminista en marxa i Rebecca Solnit és una de les seves veus més poderoses i captivadores.» (Barbara Ehrenreich)

Esperança dins la foscor està cridat a ser el manifest cabdal de l'activisme en el segle XXI. Rebecca Solnit hi escriu de manera lúcida i emocionant a favor de l'esperança com a motor de canvi. L'autora dibuixa un gran panorama històric de l'activisme, des de la lluita pels drets civils a Estats Units o la caiguda del mur de Berlín, fins a les mobilitzacions socials més recents. I sap posar en valor els èxits aconseguits i les enormes repercussions positives que aquestes accions han tingut per al conjunt de la societat i del món. Seguint les passes dels grans pensadors ?entre els quals Woolf, Gandhi, Benjamin i Havel?, Solnit ens il·lumina a través de la foscor i ens guia de manera entusiasta cap a un compromís polític efectiu i profund: «L'esperança exigeix acció; l'acció és impossible sense esperança.» «Aquest llibre és una joia. Solnit revela on érem, on som, i els avenços que anem fent pas a pas en drets humans a mesura que anem sortint, cabuts, a les palpentes.» (Studs Terkel) «Solnit ens fa veure el futur que volem i com hem de transformar el present perquè aquest futur es compleixi. Una injecció d'energia!» (Bel Olid)

L'amfitrió d'una festa a la qual assisteix Rebecca Solnit li recomana la lectura d'un llibre que acaba de publicar-se. Ell està tan capficat en el seu paper d'home condescendent i paternalista que no escolta, fins que és massa tard, que està recomanant-li el llibre a la pròpia autora. I que ha fet el ridícul evidenciant que no ha llegit més que una ressenya: alguns homes, sàpiguen o no de què parlen, insisteixen a explicar coses a les dones.
Els homes m'expliquen coses és una reflexió sobre com s'ha construït al llarg de la història la diferència entre homes i dones, i sobre com les dones encara avui ho tenen més difícil: per ser escoltades, per caminar de nit sense por, per denunciar els assetjaments, per reivindicar els seus drets, per eradicar la cultura de la violació i dels privilegis sexuals. I alhora són textos plens d'intel·ligència i esperança que conviden a tots, homes i dones, a pensar en la vigència del feminisme.
«Una dona camina per una carretera [...] Vet aquí el camí: potser fa mil quilòmetres, i la dona que hi camina no està ni al quilòmetre número u. No sé fins on ha d'arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot, i que no camina sola.»