Diem Guerra Freda al període que va entre el 1947, dos anys després de l?acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica. Excepte pel que fa a un enfrontament bèl·lic directe, les relacions entre la Unió Soviètica i els Estats Units van ser de confrontació total en el camp ideològic, econòmic i cultural. Espanya no va quedar al marge d?aquest conflicte. Només cal recordar que la prolongació de la dictadura franquista té molt a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats. En el camp cultural, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van fer sentir la seva influència a través, sobretot, de dues organitzacions internacionals d?escriptors: el Consell Mundial de la Pau pel que fa a la Unió Soviètica i el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als Estats Units. En aquest llibre s?examina de forma detallada el paper que, en aquesta confrontació, hi van tenir alguns dels intel·lectuals catalans més destacats d?aquest període. Hi surten, entre d?altres, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán.
Agustí Pons (Barcelona, 1947) és periodista i escriptor. Ha treballat als diaris "El Noticiero Universal" (1964-1976) i "Avui" (1976-1996), i a l?emissora "Catalunya Cultura" (1999-2006). Ha publicat una trentena de llibres entre els quals les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu; també "Deu daus" (Premi Joan Fuster i Premi Nacional d?Assaig), així com "Per entendre l?Europa del segle XX" i "Zuric, 1917: Lenin, Joyce, Tzara"; la novel·la autobiogràfica "Bàrbara", i el llibre memorialista "Crònica al marge". El 2015 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi «per la seva significativa presència en el panorama periodístic del darrer mig segle a Catalunya».

Des de petit, una pregunta ha torturat el narrador: ¿Què vas fer durant l?ocupació? Però mai s?ha atrevit a demanar-ho al pare. Perquè és imprevisible, aquest pare. Violent, capriciós. Alguns fins i tot diuen que és boig. El maig del 1987, quan s?obre a Lió el judici contra el criminal nazi Klaus Barbie, el fill treballa com a periodista per a un important diari francès. I aquest mateix dia s?assabenta que l?expedient judicial del seu pare es troba oblidat en els arxius departamentals del Nord. Així doncs, no és un judici, el que acaba de començar, sinó dos. La poderosa i dolorosa confrontació de Chalandon amb la ferida de la seva vida, el descobriment del seu pare com a traïdor.
Sorj Chalandon, nascut el 1952, va ser corresponsal de guerra i durant trenta-quatre anys periodista al diari Libération abans d?incorporar-se a Le Canard enchaîné. Amb els seus reportatges sobre Irlanda del Nord, el 1988 va guanyar el Premi Albert Londres. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Une promesse (2006, Premi Médicis), Mon traîte (2008), Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de Novel·la de l?Acadèmia Francesa), La quarta paret (2013, Premi Goncourt dels Instituts), Professió del pare (2015, Premi Style), El dia abans (2017) i Una alegria esbojarrada (2019). Les cinc últimes, publicades a Edicions de 1984.

Poeta del foc, psique russa, sibil·la: Tsvetàieva no admet cap etiqueta perquè en crea una de pròpia. No accepta lleis ni en l?escriptura ni en l?amor: per a ella, vida i literatura signifiquen la mateixa cosa ?un apassionament lliure i fervorós. Els dos reculls de poemes que componen les Fites, publicats ara en català per primer cop, es van escriure entre 1916 i 1920: entre el darrer any de la Rússia tsarista, les revolucions de febrer i octubre del 1917, la precarietat immediatament posterior i la mort per desnutrició d?Irina, la segona filla de la poeta. Les Fites representen l?inici de la maduresa literària de Tsvetàieva, la seva entrada al panorama de recitals i el reconeixement per part de la crítica i dels companys de l?Edat de Plata: Akhmàtova, Pasternak, Mandelstam, Balmont... La poeta desplega un imaginari complex i personal, en el qual amor i amistat, maternitat i infantesa, ciutat i ruralia, tradició ortodoxa i màgia gitana, somnis i quotidianitat, i desig hi conviuen enllaçats pel vincle ancestral de la poesia i la música.
Prohibida a la Unió Soviètica fins a vint anys després de la seva mort, Marina Ivànovna Tsvetàieva (Moscou, 1892
?
Ielàbuga, 1941) és una de les grans poetes de la història de la literatura i una veu inclassificable. D?adolescent, pogué estudiar i viatjar per Europa i, a divuit anys, s?autoedità el primer recull de poemes. Però el moment polític la condemnà a la precarietat i l?alienació: s?exilià primer a Praga, després a París i tornà a l?URSS l?any 1939. Allà se suïcidà a quaranta-vuit anys, després de ser evacuada de Moscou a causa de l?entrada de l?exèrcit nazi. Malgrat el seu periple, ens llegà una obra vasta i particularíssima, que inclou poesia, prosa, teatre, assaig, dietaris, correspondència, i traduccions de Rilke, Baudelaire o Lorca.

Alícia, una dona de cinquanta-dos anys, de professió fotògrafa, viatja a Menorca per cobrir un reportatge sobre l?illa del Llatzeret, una fortificació sanitària ara obsoleta que serví de reclusió temporal als viatgers que venien de lluny i pretenien entrar a la Península. Uns imprevistos aliens a la seva responsabilitat l?obliguen a quedar-s?hi més dies dels que havia planificat. En un hotel fora de temporada, lluny de l?entorn quotidià, sorpresa per aquesta immobilitat sobtada, atordida i suggestionada per una atmosfera que la sobrepassa, inicia un procés d?introspecció que la portarà a enfrontar-se a unes pulsions molt primàries, desconegudes, sovint antagòniques, que forcegen en el seu interior. Així, on semblaria que no passa res, resulta, tanmateix, que hi passa de tot.
La necessitat parla d?un procés de reconeixement que demana assumir una identitat definida per uns conflictes i la inseguretat a l?hora de voler-los ordenar. Aquesta recerca es resoldrà amb una necessària voluntat de renovació. Una experiència vital que condueix a un estat de commoció sense el qual no seria possible la construcció estètica.
Pasqual Farràs (Solsona, 1959) és llicenciat en Filologia Catalana i ha exercit de professor de Llengua i Literatura. A partir dels trenta anys inicià un projecte literari que fins ara s?ha concretat en La mort del fabulador (1999), El vigilant i les coses (2009, publicada per Edicions de 1984 i finalista del premi Crexells 2010), i La necessitat. Aquest cicle narratiu quedarà tancat amb La vida a la frontera.

La indústria automobilística ha abandonat Vacca Vale, Indiana, i també ha deixat enrere els seus habitants. Als afores, en un bloc de pisos tronat conegut com la Conillera, hi viu la jove Blandine, que comparteix pis amb tres nois als quals no entén ni aprecia, però que la fascinen estranyament. Tots venen de famílies desestructurades i lluiten per trobar el seu lloc al món. ¿Com arribar a ser adult en aquesta ciutat en ruïnes, en aquest món al qual no li serveix de res la fragilitat de la joventut?
Una instantània implacable i mordaç de la societat contemporània, una història plena d?humor sobre la solitud, la nostàlgia i la llibertat.
Tess Gunty (South Bend, Indiana, 1993) és llicenciada en Anglès amb una especialització en Escriptura Creativa per la Universitat de Notre Dame. També disposa d?un màster en Escriptura Creativa per la Universitat de Nova York. Els seus escrits s?han publicat a The Iowa Review, Granta, LitHub, Los Angeles Review of Books, entre d?altres. Gunty va créixer a Indiana i actualment viu a Los Angeles. La seva primera novel·la, La Conillera, ha estat premiada amb el National Book Award 2022.
«Tess Gunty té un talent magistral i un ull extraordinari per a tot allò poètic, commovedor i absurdament sublim... Un tour de force.»
LAUREN WILKINSON, autora d?American Spy

Una mare amb ansietat que truca als fills tothora per tranquil·litzar-se, un pare obsessionat amb la higiene que sempre està a punt per desinfectar-ho tot i a tots, un germà gran que és el centre de totes les atencions. La família de la Veronica, la protagonista, és d?allò més peculiar, fins i tot per educar els fills, la sobreprotecció és tal que tenen prohibit anar amb bicicleta, nedar o jugar al pati amb els amics. Així doncs, no és estrany que la Veronica, nascuda en aquest quadre familiar on regna l?avorriment, fracassi en l?intent de fer-se adulta i acabi convertint-se en escriptora, i mentidera, inventant-se històries per no perdre el seny, fins al punt d?acabar-se-les creient.
Càustica i irreverent, Raimo saboteja la novel·la de formació des de dins i ens ofereix la millor medicina per a les ferides de la infantesa: l?humor.
«Llegir aquesta novel·la és una festa. Però moltes pàgines
són ferides de medusa: cremen a distància.»
CLAUDIA DURASTANTI
Veronica Raimo (Roma, 1978) és llicenciada en Literatura, amb una tesi sobre el cinema de l?Alemanya dividida. Va viure a Berlín i va treballar com a investigadora a la Universitat Humboldt. Ha escrit per a diverses publicacions periòdiques i diaris com ara Rolling Stone, La Repubblica XL i el Corriere della Sera. Traductora de l?anglès a l?italià per a diverses editorials, també ha escrit quatre novel·les: Il dolore secondo Matteo (2007), Tutte le feste di domani (2013), Miden (2018) i Res és veritat (2023), que ha estat guardonada amb el Premi Strega Giovani 2022 i el Premi Viareggio 2022.

En Dominic Molise, fill d?immigrants italians, té disset anys i anhela abandonar Colorado per viure el seu gran somni: convertir-se en campió de beisbol. Comparteix aquesta il·lusió amb el seu millor amic, en Kenny. A primer cop d?ull, tot els separa. Venen de classes socials completament diferents: en Kenny és fill d?un dels homes més rics del poble i viu en una casa acomodada, mentre que en Dominic ve d?una família modesta i el seu pare és paleta. Malgrat tot, la passió pel beisbol els uneix. Per poder fer realitat el seu somni, volen fugir d?un poble que no els ofereix cap perspectiva de futur.
Concisa i divertida, "Un mal any" és una novel·la d?un realisme brutal, que es nodreix de la ira que desperten les desigualtats socials de la vida nord-americana.
John Fante (Denver, 1909 ? Los Angeles, 1983), nascut en el si d?una família nord-americana humil d?origen italià, és un dels grans escriptors maleïts del segle XX. Va treballar com a guionista a Hollywood i va dedicar la seva vida a la literatura, tot i que només va aconseguir el ple reconeixement mundial de la crítica i del públic després de la seva mort. A Edicions de 1984, hem publicat les seves novel·les Pregunta-ho a la pols, Plens de vida, La germandat del raïm i A l?oest de Roma.

Entre l?infern i la glòria és una novel·la que narra la vida i l?obra d?un dels primers escriptors catalans de tots els temps, Jacint Verdaguer, a la segona meitat del segle XIX. L?autor hi retrata una vida que per al seu protagonista va ser un infern i alhora un doble procés d?ascensió a la glòria: la glòria terrenal del poeta i la glòria celestial a què aspirava el sacerdot. És la història d?un geni de tarannà torturat, sempre insatisfet, resolut, capaç de passar de la submissió absoluta a l?Església a la rebel·lió contra el seu bisbe quan cau en desgràcia i el seu entorn natural ?el catalanisme regionalista? se li gira en contra.
La novel·la se centra en els últims dies de la vida del protagonista, el 1902, malalt terminal de tuberculosi, un curt període en el qual es reprodueix la lluita encesa entre dos grups d?amics ?els de la Lliga i els republicans? per influir en les decisions del poeta. En el reducte clos de la Vil·la Joana de Vallvidrera i enmig de grans tensions, sobresurten les figures de la família que el cuida, les visites que rep, els metges que el tracten, dos cosins intrigants que actuen rere les bambolines, i també el personatge d?en Pep, el soldat sanitari que l?assisteix, l?únic cor net en aquell microcosmos asfixiant. Acompanyant el relat, apareixen episodis de la vida del poeta emmarcats en la Barcelona de l?època en plena expansió industrial i urbana, l?ascensió del regionalisme, la segona carlinada, el Memorial de Greuges, les interioritats dels Jocs Florals, l?Exposició Universal del 1888, la bomba de la processó de Corpus, les seqüeles de les guerres d?Àfrica i de Cuba, la seva relació amb la família reial... L?acció se centra en indrets naturals o en ciutats i pobles de Catalunya i del món, seguint els periples viatgers del poeta per Amèrica, Europa i Àfrica i també a bord de diversos vaixells, d?un dels quals va ser capellà per dos anys.
Àlvar Valls (Barcelona, 1947) és autor d?una quinzena de llibres de gèneres diversos: poesia, narració juvenil, prosa literària i periodisme, entre d?altres. Resideix a Andorra des del 1979, on ha dirigit dues revistes i un diari. Ha esperat fins a l?any 2019 per iniciar-se en el gènere novel·lístic, amb El dinovè protocol, una ficció ucrònica sobre el «procés» català, i ara presenta Entre l?infern i la glòria, després de més de quinze anys de documentar-se sobre Verdaguer.

Els textos d?aquest volum de prosa escollida ens relaten un apassionant període de la història russa recent. «La remor del temps» és una mostra perfecta de la vida cultural a Sant Petersburg durant la dècada de 1920, amb el rerefons dels primers anys de la Revolució Russa. Casat amb una ucraïnesa de Saràtov (Rússia), Mandelstam ens dona una visió del moment que li va tocar viure no solament en el terreny intel·lectual, sinó també en el de les relacions humanes (família, amics, professors). «El segell egipci» i «La quarta prosa» posen en solfa les pràctiques del nou sistema soviètic i les seves paradoxes, amb un punt d?ironia surrealista que diu sense dir. Potser per això el poeta acabà en un camp de concentració.
Óssip Mandelstam, la figura més emblemàtica del moviment acmeista, va néixer a Varsòvia el 1891. Amb un bagatge d?estudis literaris molt ampli, es donà a conèixer amb el recull poètic La pedra, d?èxit immediat. Després de la Revolució del 1917, va començar a ser malvist per les noves autoritats, que el consideraven poc afí al règim; tot i així, va gaudir d?algunes complicitats que li van permetre publicar encara alguns llibres més. Als anys trenta, però, fou directament perseguit, detingut i deportat. De primer, tres anys de bandejament a Vorónej, acabats els quals no se li va permetre el retorn a Moscou, cosa que va incomplir. Denunciat com a contrarevolucionari, l?enviaren a Sibèria, però no hi arribà perquè va morir en un camp de pas el 1938. El treball i la memòria de la seva dona, Nadejda, sobretot, han permès la pervivència de la seva poesia. A Edicions de 1984, també hem publicat la seva Poesia completa.

Recordo tots els individus que somio. Són com tu, no em miren mai i no puc saber si ploren.
Els dies s?assemblen a coses que deies i és de nit en tot el que no oblido.
Laia M. Llobera (Coma-ruga, 1997) és graduada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. Actualment viu a Nova York, on estudia un màster en Art Contemporani. Va publicar L?Arquitecte (Edicions de 1984), després de guanyar el Premi de Poesia Ventura Ametller 2019. Ha inclòs poemes a les antologies Poesia Bloom (AdiA Edicions, 2018) i Liberoamericanas: 140 poetas contemporáneas (Liberoamérica, 2019) i als volums I i II de la revista antipoètica Poetry Spam. És fundadora del projecte de cooperació Un Llapis per Ghana.