Cnemó és un vell morrut, garrepa i rondinaire que viu reclòs a la seva finca només amb la filla; fins i tot la dona l’ha deixat, exasperada, per anar-se’n a viure amb el fill que havia tingut d’un matrimoni anterior. Amb tot, l’atzar, sempre tan esgarriacries, fa que Sòstrat, un jove de casa bona, caçant en les terres del malcarat, vegi la noia i se n’enamori bojament. Com calia esperar, el vell es nega a donar-l’hi per muller; però, després d’un seguit de trifulgues, l’esquerperia li serà castigada d’una manera ben alliçonadora. També coneguda —ja a l’antiguitat— amb el nom d’El misantrop, aquesta comèdia presenta l’arquetip d’un personatge altiu i bròfec que, per via de les adaptacions llatines, acabà influint en l’obra mestra de Molière.

Erewhon, anagrama de nowhere, és un país ignot al qual arriba, després de nombroses peripècies, un europeu «avançat». El descobriment d’una societat nova, amb maneres de fer diferents i sovint desconcertants, ens permet endevinar que potser no hauríem d’estar tan cofois de la nostra civilització. A Erewhon, tothom sobresurt per una gran bellesa; a Erewhon, les malalties es castiguen amb la presó; a Erewhon, no es permet menjar carn ni verdures perquè això comportaria sacrificar éssers vius; a Erewhon, les màquines i la tecnologia estan prohibides pel risc que elles ens governin a nosaltres... Molt propera als Viatges de Gulliver, aquesta novel·la sorprenent ens adverteix que de vegades les utopies, per a bé o per a mal, es poden fer realitat.

En Nils Holgersson, un marrec trapella i ronsejaire, és transformat en follet com a càstig pel seu mal comportament. Endut per les oques salvatges en la seva migració cap a les terres dels lapons, al nord de Suècia, fa un viatge del tot increïble —muntat a l’esquena del seu inseparable Mårten, una oca mascle domèstica— que li permet contemplar la grandiositat de l’entorn natural, assabentar-se d’una pila de llegendes extraordinàries i descobrir, també, les alegries i els patiments de molta gent. Gràcies a la imaginació inesgotable de l’autora, aquest llibre ens ensenya a valorar la lleialtat, la noblesa de sentiments i l’amistat, i, sobretot, ens ajuda a somiar en un món ben diferent de l’actual.

La barbàrie i la intolerància s’han apoderat del món abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El nazisme ben consolidat, el comunisme més aparent que real, els patrioterismes de pa sucat amb oli i, sobretot, l’ús foraviat de les invencions tecnològiques —que tot ho governen sense que en siguem prou conscients— converteixen els homes i les dones en un reguitzell d’ombres que es venen al més-dient i que s’encaminen indefectiblement cap al desastre. «Aquesta és la seva hora; aquesta és l’hora de l’Anticrist», deia l’autor el 1934, any de publicació d’aquest llibre formidable. Per poc que ens fixem en el món d’avui, ens adonarem de seguida que Roth va ser un gran visionari.

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

Qualitat o defecteque trobem tant a casa nostra com arreu del món, l’avarícia va ser també undels trets característics d’alguns àrabs. En les històries que conformen aquestllibre sorprenent es mostren, com afirma l’autor, «les extravagàncies dels avars i lesexcuses dels garrepes, tot combinant la broma i el bon humor amb la seriositati la reflexió». La frugalitat desmesurada en l’alimentació, els perills d’unreciclatge malaltís (que duu fins i tot a fer servir un mateixescuradents tot un mes!) o els nombrosos avantatges que té qualsevol malaltia al’hora de gastar menys en menjar són algunes de les lliçons d’economiadomèstica que, juntament amb moltes altres anècdotes insòlites, potser mouranel lector a l’estalvi, però ben segur que no li estalviaran el riure.

En el curs de la Primera Guerra Mundial, a Trieste, una dona humil demana feina per a la seva filla a un empresari ja gran, que mou els fils escaients per trobar-li una plaça de conductora de tramvies. Al cap de poc, la noia coincideix per atzar amb el vell i inicien una relació sentimental ambigua i singular —l’última per a ell—, que el farà emmalaltir i acabarà per treure a la llum les interioritats més pregones que el neguitegen (els dubtes morals, l’instint de protecció, la culpa, la gelosia, el remordiment...). Poques vegades s’han expressat amb tanta justesa com en aquesta novel·la les contradiccions de l’edat i els envitricolls de l’amor.

Els meravellosos versos dels millors poetes perses (de Rumi, de Sa’di i, sobretot, de Hafiz), d’una delicadesa i una sensibilitat fora mida, fascinen el lector actual com van fascinar, dos-cents anys enrere, una de les grans veus de la lírica europea de tots els temps. Goethe, captivat per tanta bellesa, va escriure aquest Divan occidental-oriental per llegar a la posteritat, en forma de magnífics poemes, el seu particular homenatge a una de les èpoques de màxima esplendor de la poesia i, alhora, un pont literari que uneix dues ribes massa separades pel corrent de la història.

Atacada brutalment a l’època per la seva indecència, La taverna descriu, en paraules de l’autor, «l’ensorrament fatal d’una família obrera dins del medi corromput dels nostres barris pobres». Al París del luxe i la disbauxa, que és també el París de la gana i la misèria, hi trobem Gervaise Macquart, una planxadora vinguda de la Provença que només desitja pujar honestament els seus fills i fer una vida normal. Però l’ambient implacable de les zones més humils de la ciutat, simbolitzat pels alambins de les tavernes -vertaderes màquines d’alcoholitzar-, engoleix tothom sense contemplacions, de manera que li és gairebé impossible lluitar contra l’ebrietat i la deixadesa persistents i contra la mesquinesa de l’entorn.

En Justí Tant-se-val és un mosso d’hostal despert i eixerit que veu transformada la vida que duu en el poble de Vilavent per l’arribada de Lluïsa de Marival, una noia de família noble el pare de la qual, condemnat a la guillotina, està empresonat en una sinistra masmorra de la França revolucionària. En Justí, enamorat de la jove, mou cel i terra i viu una pila d’aventures increïbles en el país veí (fins i tot s’entrevista amb Robespierre!) per tal de salvar el pare de la noia. La superació de la pèrdua dels éssers estimats, l’enlluernament dels primers amors, el desig impertorbable de justícia i, sobretot, la capacitat de sacrifici per assolir un ideal, per més inversemblant que sigui, continuen fent d’aquesta novel·la un veritable estímul per no deixar de fer allò en què creiem.