La revenja del camp ja és aquí. Els preus dels aliments pugen amb força i les oblidades crisis alimentàries amenacen de reaparèixer. Per què? Per què ahir sobraven aliments i avui semblen faltar? El menyspreu al camp i els desajustos de la desglobalització són les raons principals. Tot i això, els responsables públics culpen, injustament i demagògicament, a distribuïdors i agricultors, tractant de justificar els seus propis errors i desvaris. Com s´ha pogut arribar a aquesta trista, injusta i suïcida situació? Com ha estat possible que la societat menyspreï els qui els donen menjar? Per què els agricultors, els ramaders i els pescadors hem passat d’herois a enemics? Per què la societat actual no només no ens valora, sinó que, al contrari, ens considera enemics del medi ambient, paràsits de la PAC, senyorets d’altres temps, maltractadors d’animals? Per què, si els preus pugen, se segueixen abandonant els nostres camps? Aquest breu assaig intenta comprendre els perquès i els coms d’aquesta situació paradoxal i contradictòria. Castiguem la gent del camp mentre els exigim aliments abundants, sans i a preu de saldo. Exigim aliments abundants, sans i a preu de saldo, però sense agricultura ni agricultors; carn sense ramaderia ni ramaders; peix sense pesca ni pescadors. Protestem per l´encariment dels aliments alhora que prohibim els transvasaments, perseguim les granges o qüestionem els regadius i els adobaments, entre moltes altres limitacions, o interdiccions. I, és clar, això no funciona. Al llarg d´aquests anys, els agricultors agonitzen sense que a la societat que alimenten els sembli importar gens ni mica. Els pagesos, ramaders i pescadors no són part de problema, són part de la solució. Volen treballar en pau, amb dignitat, de manera sostenible i rendible, per complir amb la seva missió transcendent de proveir-nos d´aliment. No treballen només pel pa dels fills; ho fan, sobretot, pel pa dels fills de tots els altres.